Domèstic - Jordi Martí - Terror

-Que fan els Papes?
- Estan parlant?
-de que?
- No ho entendries Marc , ets massa petit.
Massa petit, si ja en tinc 6 i mig! Com si la Paula fos tan gran, només me’n porta 5. Be, no, només 4 i 3 quarts. Així que no es faci gaire la gran.
-I per que ho fan a fora, a la caseta de les eines?


- Marc, vols deixar de fer preguntes tontes i acabar de sopar?
Si jo vull acabar de sopar, però es que m’han posat mandarines de postres i jo no se pelar-me-les, sempre les acabo aixafant totes. M’ajuda sempre la Mama, i ara està parlant amb el Papa a la caseta de les eines. Ara, la Paula no ho vol dir, però no estan parlant, se estan barallant. Com moltes nits. Ho se perquè des de l’habitació es senten els crits i els plors i els cops. El que es veu que sempre guanya el Papa, perquè la Mama sempre acaba plorant al bany. No com la Paula i jo, que un dia acaba plorant ella i un altre jo, o fins i tot fem "empate" i acabem plorant els dos. I s’han anat a fora, perquè el Papa sempre s’enfada molt perquè diu que a casa no es crida, i quan ens barallem i el Papa hi es, ens tanca fora al jardí. Però com avui fa fred, s’han tancat a la caseta de les eines.
Miro la primera mandarina xafada en mig de la meva ma, la deixo al plat , n’agafo dos mes i m’apropo a la meva germana, que segueix mirant per la finestra de la cuina cap a la caseta de les eines.
- Paula, em peles les mandarines?
- Ets prou grandet , n’hauries de saber pelar-te-les tu solet.
En que quedem? Soc petit o soc gran?
- Es que sempre m’ho fa la Mama.
- Doncs n’aprens. Torna a la taula, que ho acabaràs tacant tot i ja saps com es posa el Papa quan veu les coses brutes.
Torno a la taula i intento pelar una de les mandarines; res, no me’n surto, com a mínim he aconseguit partir-la per la meitat, i ara xarrupo la polpa xafada de una de les meitats. El suc m’ha regalimat cap a la camisa, la Mama s’enfadarà.
De sobte, la Paula crida, també haurà vist que m’he tacat. Es massa exagerada, no n’hi ha per tant. Però quan la miro, veig que encara està mirant per la finestra i fa la mateixa cara que feia anit quan veiem la peli de Zombies. Es gira i ve cap a mi corrent,
- Marc, corre vine,
- Que passa?
- No cridis i vine!
M’agafa pel braç i tira fort, gairebé em tira de la cadira, que si que ha caigut. M’arrastra mentre veig que segueix amb la cara espantada.
- On anem?
- Que callis i corris! – I amb fa un “sssht” de silenci amb el dit davant la boca.
Amb la mà que te lliure veig com agafa el mòbil de la Mama de sobre la taula i m’estira cap a les escales, que ella intenta pujar de dos en dos. Jo no hi arribo, però com ella tira del braç amb força els salto com puc, donant-me cops per tota arreu. Em fa mal de tant tirar del braç i amb els cops que em dono amb les escales, i no entenc que està passant, però ara no se com plorar. A més, quan arribem a dalt, al primer gemec que faig, la Paula es gira cap a mi i amb torna a fer “ssht”, però ara amb una cara tan seria que li faig cas.
Just llavors es quan es sent la porta de la cuina obrir-se i la veu del Papa pegar un crit “NENS!”. Sona molt enfadat. La Paula m’arrastra cap a al seva habitació, tanca la porta de un cop i posa el seguro. Ella te seguro a la seva habitació però jo no, ho va voler la Mama, i jo em vaig enfadar molt, perquè no era just que ella si i jo no.
La Paula també agafa el baül de les nines i el posa contra la porta. I a sobre li posa un munt de coses, la cadira, llibres , el radiador, La caixa gran de la Lego... M’agafa un altre cop de la ma i ens fiquem sota el seu llit.
- Però per que ens amaguem? El Papa s’enfadarà molt!
- Marc, el Papa ja està molt enfadat, que no ho veus?- diu la meva germana en veu baixa. Ara veig que te llàgrimes als ulls- Si us plau,Marc, no diguis res mes, no facis cap soroll mes.
Es senten els crits del Papa al pis de baix; “NENS! VOLEU FER EL FAVOR DE SORTIR!”. Però enseguida es comencen a sentir els seus passos pujant per l’escala. La Paula està tremolant al meu costat. Veig com agafa el mòbil i busca algo. Pitja un botó i es posa a parlar amb veu baixa:
- Carles!, Carles! Si us plau, vine a casa, el Papa.. El Papa ens vol fer mal... si, estem a la meva habitació... La Mama no ho se, estaven al Jardí.
El Carles m’agrada. Es el veí, que es Mosso. Es molt amic de la Mama, i quan no hi es el Papa, ve molt per casa. M’agrada perquè em deixa jugar amb la seva gorra, i un dia em va ensenyar la pistola i tot, però es un secret, per que va dir que si els Papes ho sabien s’enfadarien molt.
El primer cop fort a la porta m’espanta. A la Paula també, deixa anar un cridet i se li escapa el mòbil. Quan vaig a preguntar-li que passa m’abraça i em tapa la boca amb la mà. Hi ha un altre cop fort, i el Papa torna a cridar “VOLEU FER EL CONY DE FAVOR DE SORTIR D’AQUÍ, FILLS DE PUTA”. I Es repeteixen els cops fort a la porta.
El Papa no ens havia dit mai aquella paraulota, està enfadat de debò. La Paula encara s’espanta mes i m’apreta mes fort la ma a la boca. M’està fent mal. Entre el mal al braç, els cops a la escala i ara la boca, em fan mal masses coses i vull plorar. Però la ma de la Paula no em deixa. Els cops a la porta es repeteixen i des de sota el llit veig com les caixes de la Lego i alguns llibres que la Paula havia posat sobre el Baül cauen a terra, deixant tot de fitxes de la Lego per tot arreu. Ara ja no entenc els crits del Papa, però cada cop pica més fort a la porta. La Paula m’apreta tant la boca que intento separar-la una mica amb les mans per que em deixi respirar. Les mans em fan olor de mandarina.
De sobte sentim la veu del Carles. “LLUIS, LLUIS, BAIXA SI US PLAU”. El Papa “QUI CONY ETS?”, “EL CARLES, EL TEU VEÍ”. El bram del Papa llavors fa molta por, i el sentim cridar “FILL DE PUTA” mentre baixa corrent les escales. La Paula comença a somicar quan, de sobte, es senten uns cops, dos crits, i un petard. Desprès, només la Paula, que ara ja plora fort, i que m’ha deixat anar la boca. Jo també començo a plorar, perquè tinc mal a tot arreu, i per que no entenc que passa, i perquè vull veure a la Mama.
Rere la porta es sent la veu del Carles “PAULA? PAULA, MARC, ESTEU BE?” La Paula contesta que si, surt de sota el llit, retira tot el que havia posat rere la porta i l’obra. Només veure’l, es tira al coll del Carles, que l’abraça fort i li diu “ja està, ja està, ja ha passat tot. I el Marc?”. La meva germana senyala cap a sota el llit mentre plora. Encara amb la Paula als braços, el Carles s’aproxima i diu “va, Marc surt, vine amb mi”. Veig que ell també està plorant, i em sembla raro, perquè els Mossos amb pistola no haurien de plorar. El Carles m’agafa a coll i be, mentre la meva germana se li agafa a la cintura. “Ara anirem a casa meva, vale?”
Baixem l’escala i arribem al primer pis. Rere el sofà veig una taca vermella fosca a la catifa i intento aixecar el cap per veure que es, però el Carles m’agafa el cap i em tapa els ulls. Sento la meva germana plorar molt fort, i m’abraço fort al coll del Carles, perque una esgarrifança m’ha passat per l’esquena. Sento com el Carles obra la porta del Jardí i sortim fora, noto el fred. Quan creuem el jardí, de sobte, el crit de la Paula es molt fort i tant el Carles com jo ens espantem molt. “MAMA, MAMA, MAMA”, crida la Paula. Faig un cop de cap, em desfaig de la ma del Carles que em tapa els ulls i aconsegueixo veure un moment a la Paula que abraça unes cames que surten de la caseta de les eines, abans de que el Carles em torni a tapar la cara i sortir corrent del Jardí.
Però la Paula s’equivoca. Per que aquelles cames porten unes sabates com les de la Mama, però no pot ser la Mama, per que la Mama no te ni les cames tan tortes ni la pell tan blanca.

escrituracreativa.net , aprender a escribir, taller literario, talleres literarios Barcelona, taller literatura Barcelona, como escribir un libro, taller escritura Barcelona, escritura creativa, creación literaria, como aprender a escribir, escuela escritores