Vet aquí que una vegada hi havia un gat negre que volia fer un pastís. (Mº Dolors Villanueva)

Vet aquí que una vegada hi havia un gat negre que volia fer un pastís. Caminava pel bosc, en plena nit, i de cop i volta havia sentit la necessitat imperiosa de fer un pastís de carbassa. Però, és clar, abans li calien mans.

Sabia, sense recordar d’on li venia aquest coneixement, que hi havia una cabana perduda a prop, on vivia una bruixa que la podria ajudar. Vagarejà entre els udols dels llops i els esgarips dels mussols, fins que va trobar a la llum de la lluna el rastre d’un camí mig esborrat. El va seguir fins que trobà una cabana fosca. Donà la volta, però no es veia cap signe de vida. Va empènyer la porta i aquesta s’obrí. Avançà un pas amb compte i, de cop i volta, tota la cabana s’il·luminà per art de màgia. D’un salt s’amagà rere uns llibres en un prestatge baix, i esperà l’aparició d’una bruixa enfurismada...però no va passar res.

Cinc minuts després, s’aventurà fora del seu amagatall. Saltà dalt la taula i va veure obert sobre un faristol un llibre de màgia. Però malgrat que entenia tot, no podia formular cap encanteri: només podia miolar. Primer li calia veu. Va tornar als prestatges i va fer tombar un volum gruixut de tapes granat. Amb les urpes va passar amb compte les pàgines fins trobar el que buscava. Amb agilitat felina es va moure arreplegant ingredients i finalment es capbussà al beuratge.

Emergí com a un lloro de plomatge maragda. Era molt millor. Tornà al faristol i amb el bec passà les pàgines fins trobar la recepta que trencaria del tot la maledicció: acabava de recordar que la bruixa a qui buscava era ella mateixa!

Va sortir volant per la finestra i es dirigí a la cabana de l’altre cantó del bosc, la de la bruixa responsable del seu aspecte. Entrà per una finestra oberta, i la veié llençant ingredients a la marmita. Va començar l’encanteri:

-Alaka croak! zim, imbalde... croak! expinalt...

Massa lenta. Bellull es va donar la volta i va contraatacar:

Al festerek! – va cridar. Però Lurdes va ser més ràpida i es va amagar a una biga del sostre. En un segon arribaria el següent malefici. Es concentrà i alçà el vol decidida: havia de tocar la bruixa que l’havia embruixat mentre digués l’última paraula de l’encanteri. Es van creuar els rajos de màgia i un d’ells va impactar en un mirall a la vegada que la vareta màgica topava amb una lleixa i queien tot de pots...

Es va fer el silenci. Amb por, Lurdes va provar de moure’s i va descobrir que tornava a tenir mans. Cautelosament va aixecar-se, esperant encara un atac, però aquest no es materialitzà. La raó estava sota la capa de bruixa: l’encanteri rebotat havia anat a parar altre cop a Bellull, transformant-la en Drac de les Komodo.

L’endemà era a l’aeroport. Aquell any ningú no l’esperava a la celebració de Halloween, així que es donaria un any sabàtic mentre es posava al dia del que s’havia perdut durant els anys passats com a gata. Va ficar les mans a la gran bossa de viatge que portava, i amb discreció va treure el drac i el deixà anar. En deu minuts, els responsables d’immigració de l’aeroport ja l’havien caçat i l’estaven posant en una capsa amb destí a Komodo. Si ella havia trigat deu anys a recordar qui era, la seva rival en un ambient poc familiar vés a saber quant. Bé, ella s’ho havia buscat.

_Vol 789 amb destinació Nassau, embarquin per la porta 8.

Era el seu. Agafà la maleta, va ficar la mà a la bossa fent un passi de màgia, treié un tros de pastís de carbassa i amb un somriure ample es dirigí a embarcar. No hi havia res millor que ser una bruixa...

Mª Dolors Villanueva