L’ACCIDENT - Àngels Mas Jordana

El miro allà al llit, en posició fetal, ara plorant, ara sanglotant, a estones gemegant com un animal ferit... i a més, sento el que ell sent, té por d'obrir els ulls, no vol veure’s ara, es sent molt trist, com si tingues un forat que el fa sentir buit per dins.

Ha arribat al límit, ja no pot mes, el seu cos és ara com una titella sense fils, s'ha desmuntat. Es incapaç de fer un moviment conscient, no pensa, no controla, sols respira amb prou feina.

Els darrers dos dies ha viscut com un autòmat, des de la fatídica trucada.

-El Senyor Antoni Muntaner?

-Si, digui, soc jo.

-El marit de Roser Corones Monné?

-Si, què passa?

-Sóc l’inspector Rovira de la Guàrdia Urbana. Lamento haver de donar-li una mala notícia, Sr. Muntaner, però la seva dona ha tingut un accident fatal amb la moto, està a l’Hospital de Sant Pau. Necessito que vingui a Urgències per identificar el cadàver.

-...

-Sr.. Muntaner? Em sent? Vol que passem a recollir-lo?

-Nnno, nnno cal... ja vinc jo.

Desprès el viatge fins a l'Hospital, l'entrada, les preguntes, fins arribar a un espai amb cortines, tota l'estona dient-se "segur que és una equivocació, segur que no és ella", tot i que l'ha trucat al mòbil moltes vegades i no contesta mai...

Per fi un metge aixeca el llençol i allà està Ella, la seva estimada, bastant tacada de sang, bruta, però amb la cara sencera, amb els ulls tancats, aquests ulls verds que tant li han agradat sempre, i ara per força ha d’acceptar la seva mort.

Desprès un desgavell de gestions. Avisar a la família, signar informes, funerària, assegurances, taller de la moto...

Per fi, dos dies desprès, tot ha acabat. Ella ja és un munt de cendra, que encara no sap on posar, i tota la casa està buida, perquè ell, també esta buit.

Per fi s'ha deixat anar, allà al llit, en posició fetal, ara plorant, ara sanglotant, a estones gemegant com un animal ferit...

Jo el miro i l'entenc. Em sap molt greu.

M'acosto i m'estiro al seu costat, l'abraço com tantes vegades he fet.

-No et deixis anar, queda molta vida per endavant. Cal seguir vivint, no vulguis fer-ho tot de cop, ves agafant petits reptes dia a dia. Ara et convindria sortir a caminar una mica, decideix quina jaqueta agafes, mira si fa fred. No t’obsessionis, amb el temps, les coses milloraran.

El segueixo abraçant i li dic, com tantes vegades he fet:

-No estas sol, soc aquí amb tu, t'estimo.

Ell sospira, es mou una mica, però no s’aixeca, es deixa caure un altre cop al llit, plorant.

Em sento impotent per ajudar-lo, Perquè ell no m’escolta. Està aïllat en el seu dolor.

I jo ho se i ho entenc. Per què estic morta.